Facebook Twitter Instagram YouTube flickr 

Seu electronica

En el camí d’una vacuna contra la COVID19 : un projecte global

El desenvolupament d’una vacuna  requereix bastant de temps. Primer, el disseny d’una vacuna potencialment efectiva necessita un bon coneixement de l’estructura del patogen, en aquest cas el SARS-CoV-2, i dels mecanismes a través dels quals es multiplica i causa els danys en l’organisme. Una vegada concebuda la vacuna, es tracta de fabricar-la en petites dosis i de provar els seus efectes protectors en animals d’experimentació, en els quals sabem que el patogen provoca uns efectes semblants als que provoca en humans. Aquesta seria la fase preclínica del desenvolupament de la vacuna, a partir de la qual es passa als assajos clínics en humans, que es divideixen en tres fases. En la fase I es prova la possible toxicitat de la vacuna en un cert nombre de persones, sense que aquestes siguin exposades al patogen. Si els resultats són positius, es passa a la fase II, on un nombre relativament petit de persones són vacunades i posteriorment exposades al patogen. Si es demostra un efecte protector de la vacuna, es passa a la fase III, on es repeteixen els assajos però amb un nombre més elevat de persones. Només si s’arriba exitosament fins aquí es passarà al procés de fabricació industrial -que vol dir massiva- de la vacuna i la seva utilització en la població. Per a les vacunes bacterianes o víriques que s’han anat introduint en les darreres dècades en el programa de vacunacions tots els passos anteriors han pogut requerir uns deu anys, des de principi a final; temps que s’ha escurçat fins a uns cinc anys en el cas de la vacuna contra el virus de l’Ebola, i ara s’intenta reduir a un any o poc més en el cas del SARS-CoV-2.

Del SARS-CoV-2 (de la seva estructura i propietats genètiques), en coneixem bastant, fins i tot podríem dir que molt tenint en compte que fa quatre mesos que era un perfecte desconegut. També sabem bastant dels mecanismes pels quals causa la malaltia que anomenem COVID-19. A tot això, hi ha ajudat el que ja sabíem dels seus virus cosins germans causants del SARS els anys 2002-2003 i el MERS, a partir de l’any 2012. Per aquests dos virus fins i tot s’han fabricat unes primeres vacunes que no s’han arribat a utilitzar clínicament. Tot això ha ajudat a la conceptualització inicial de vacunes potencialment exitoses contra el SARS-CoV-2. El problema ve després, quan les idees s’han de posar a la pràctica i han d’anar sortejant els obstacles que representen les diverses fases del treball experimental. El primer problema sorgeix quan els ratolins -un bon animal d’experimentació en molts estudis d’infeccions bacterianes o víriques- no són prou útils en aquests estudis, perquè no reprodueixen els efectes que el SARS-CoV-2 causa en els humans. Per això, el model animal alternatiu en els estudis clínics de la COVID-19 són les fures o, millor encara, els primats. És evident que això suposa una complicació tècnica i econòmica (ètica també?) en els estudis de la vacuna contra el SARS-CoV-2, ja que no és el mateix mantenir ratolins en el laboratori que mantenir primats per fer les proves.

Amb tot el que hem plantejat fins aquí hem fet una mica l’advocat del diable, perquè a pesar de la complexitat de l’objectiu d’obtenir una vacuna exitosa contra el SARS-CoV-2, el nombre de projectes dedicats a escala mundial a obtenir-la és molt alt. En la primera quinzena d’abril del 2020 es comptabilitzaven 73 projectes en fase exploratòria confirmada (més que una simple declaració d’intencions), 18 en fase preclínica i 5 ja en la fase clínica I. El nombre d’aquestes darreres és segur que ha augmentat en almenys un parell més tres setmanes després. En els projectes hi participen organismes públics de recerca, empreses privades o col·laboracions entre ambdues. No tots arribaran a la meta, però és clar que el nombre de corredors és molt alt i probablement algú o alguns ho facin, això sí, difícilment abans del 2021, si considerem com a meta final la distribució de la vacuna entre la població general.

Pel que fa al tipus de vacunes als que corresponen aquests projectes, hi ha de tot.  Per ordre, el nombre més elevat són els projectes basats en vacunes recombinants, seguit de les vacunes d’àcids nucleics, les vacunes de vectors i les atenuades. Fixem-nos que abunden, entre els projectes que estan més a prop de la meta, els que corresponen al que diríem ‘vacunes de nova generació’, i que els corresponents a vacunes clàssiques, com serien les atenuades, són menys en nombre (la qual cosa no vol dir que no arribin a la meta).

El que tenen en comú la majoria de projectes de vacuna contra el SARS-CoV-2 és que l’antigen, és a dir, la proteïna del virus contra la qual van dirigits els anticossos protectors induïts per la vacuna, és la proteïna que forma les espines de la superfície del virus, o bé un tros d’aquesta proteïna, a la qual s’anomena proteïna S. És mitjançant la proteïna S com el virus reconeix els receptors de la superfície de la cèl·lula a la qual infectarà, de manera que s’entén que quan els anticossos induïts per la vacuna interactuïn amb la proteïna S impediran que aquesta interaccioni amb la cèl·lula blanc i es bloquejarà la infecció. El gen del virus que codifica per aquesta proteïna S és relativament estable, en altres paraules, no és gaire susceptible a mutar espontàniament. Això significa que no és fàcil que el virus muti la proteïna S per enganyar el nostre sistema immune i invalidar l’eficàcia de la vacuna. Un altre tema diferent és la durada a la sang dels anticossos protectors induïts per l’eventual vacuna contra el SARS-CoV-2. Si no coneixem encara aquesta durada en el cas de les infeccions naturals pel virus, encara menys en el cas de la vacuna futura. Si fem cas a les infeccions pel virus cosí germà SARS-CoV, aquesta durada podria ser superior a l’any, que no està malament.

En resum, el camí cap a una vacuna efectiva contra el SARS-CoV-2 està ple d’obstacles científics i tècnics, però no superiors als que han tingut altres vacunes actualment en ús. L’enorme dedicació d’esforços esmerçats des de fa no més de tres mesos ens permet esperar una vacuna exitosa en un temps raonable i que, això sí, estigui a l’abast de tothom.

 

TITULARS:

El desenvolupament de vacunes segures i eficaces contra els agents infecciosos és un procés lent que requereix seguir vàries fases experimentals preclíniques i clíniques

Hi ha un elevat nombre de projectes en curs, per al desenvolupament de vacunes contra la COVID-19, en diferents punts del camí per arribar a la meta d’una vacuna exitosa

Els projectes en curs impliquen des de vacunes atenuades a vacunes recombinants, vacunes de vectors i, d’altres, d’àcids nucleics