INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS Administracions públiques Lleida Lleida
Centre d'estudis

Els temps estan canviant

25/05/2020
Fent una anàlisi d’allò que hem viscut en les últimes setmanes, tot i que encara és difícil perquè n’estem immersos, cal assenyalar com de conscients som de que estem vivint una situació que era impensable només uns dies abans que tot esclatés. Alguna cosa semblant l’havíem llegit en la literatura de tots els temps, l’havíem vist en el cinema i, fins i tot, l’havíem pogut consultar en la documentació històrica. Hem constatat que, tot i el progrés industrial, científic i tecnològic, no hem avançat gaire, la quarantena, l’aïllament i el control de la mobilitat dels ciutadans a través de les forces armades han estat les solucions directes i ràpides que ens han donat, com al segle XIII. Ha estat, doncs, un autèntic viatge al passat també en la qüestió dels sentiments i estats d’ànim. Tant és així, que les respostes han estat les mateixes que havíem vist descrites, a saber, la fugida, la negació, però sobretot la sensació d’estar estabornits i sense fer res més enllà de l’expectació i d’una por difusa.
Tot això ha fet que la reacció a les noves circumstàncies que ens tocaven viure es retardés durant, al menys, dos setmanes, com si totes i tot estigués afectat per la malaltia, suspès en el temps i l’espai. Es cert que en un primer moment va ser excessiva i exaltada, casi bé sempre individual, en una mena de carrera competitiva per no aturar-se en front de la pandèmia. Ha estat després que, de forma natural i espontània, es van anant coordinant, i les accions es van fer col·lectives, també van guanyar qualitat i profunditat i, el que aquí més ens importa, la majoria van tenir a veure amb la Cultura i el Coneixement, posant de manifest que són àmbits essencials, necessaris per conformar la nostra vida quotidiana completa de forma satisfactòria; expressions culturals en totes les seves formes, des de les més populars, tradicionals, de mercat, fins a aquelles més conceptuals i complicades que es basen en la reflexió profunda i individual.
Aquesta constatació no és poca cosa, perquè durant molts anys hem debatut en torn a la Cultura i la seva centralitat en una societat sana; ara això, la realitat empírica ja ho ha deixat clar i és incontestable, per tant el que hem de treballar és en l’aprofundiment i consolidació d’aquesta essencialitat. Ho hem de fer perquè si no ho fem nosaltres ho faran altres més acostumats a aprofitar les oportunitats. A partir d’aquí cal planificar el futur, avançant en el present, un present que s’ha d’ajustar al fet de la Coronavirus-19 que, fins que existeixi una vacuna generalitzada, serà la nostra realitat quotidiana.
En l’entorn d’actuació dels centres d’estudis, les activitats que tenen com objectiu la difusió i promoció del patrimoni, del territori i de la cultura tradicional, ens cal replantejar:
- Continguts en nous formats i suports, en entorns digitals.
- Divulgació en grups reduïts.
- Fugir de les trobades multitudinàries, jornades, congressos, cursos.
Això serà difícil, sobretot, en els esdeveniments de cultura tradicional. Aquests formats reduïts no seran factibles per a totes les manifestacions, ho sé. Hem de considerar també que venim d’un temps en el que un dels factors d’èxit era la quantitat de públic assistent, però aquest índex ja no potser rellevant, caldrà substituir-lo per altres, com per exemple l’abast, la incidència. La calendarització haurà d’establir terminis d’activitats i no dates concretes per a dur a terme un esdeveniment, aportant mecanismes de difusió complementària que ajudin a la lectura real de la incidència de les activitats programades. En aquests nous índexs i sistemes d’anàlisi aplicats, s’haurà d’incorporar l’entorn digital que comporta altres formes de consum, més enllà de la immediatesa del directe, sense perdre la interacció. Tots aquests nous espais ens forçaran a dissenyar i aplicar dinàmiques diferents, com en el seu dia ho van fer el telèfon o el correu electrònic.
La promoció de la recerca i la creació de nou coneixement, l’altre àmbit on ens movem els centres d’estudis, sempre s’han articulat en equips petits, fins i tot individualment, però ara també ens forçarà a trobar noves formes de compartir i transmetre les novetats, i posar-les a discussió i contrast amb la resta d’estudiosos, entesos i aficionats. En aquest tema també caldrà passar-nos de forma decidida a formats digitals que ens permeti la continuïtat de la tasca duta a terme fins ara.
La nova realitat ens forçarà com a entitats culturals a adaptar-nos, perquè l’alternativa és reduir la nostra visibilització i, per tant, la nostra incidència. Això serà una feina interna que cada organització haurà d’entomar, però serà necessari que a les administracions i organitzacions públiques existeixi una adaptació paral·lela i coordinada a aquestes noves circumstàncies i formes de fer, no només adaptant les seves polítiques culturals, sinó que hauran assumint la responsabilitat de l’acompanyament en aquest procés. Ens caldrà reglamentació i tramitacions clares i senzilles, més proximitat i sobretot, des dels òrgans adients, liderar l’elaboració de protocols i marcs d’actuació on es recullin recomanacions, des de la col·laboració i la coordinació d’esforços de tots els implicats, per tal que el teixit cultural i associatiu no perdi gruix, sinó al contrari, que guanyi densitat i es consolidi, per poder arribar més lluny que mai i sense deixar a ningú en rere.
Caldrà que les exigències es cenyeixin a aquestes noves circumstàncies, així com els ajuts i subvencions. No seria forassenyat que des del sector es pressionés de forma definitiva per a que es legislés sobre les figures jurídiques del mecenatge i el patrocinador cultural; també caldria que s’exploressin, des de l’acompanyament de les administracions públiques, els àmbits de la col·laboració amb el món empresarial local, per tal de completar i consolidar la xarxa sociocultural que hauria de sorgir de tot aquest desgavell com una nova oportunitat.