INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS Administracions públiques Lleida Lleida
Covid 19 / Pensem-hi

ATURAR EL TEMPS

09/05/2020
Al juliol, ni dona ni caragol. A més de 37 graus no es poden cometre excessos. A més de 37 graus només es pot aspirar a sobreviure. L’estiu demana la calma d’un dragolí que resta immòbil durant hores. Un, dos, tres, pica paret. El dodecafonisme dels grills posant banda sonora a l’insomni. El motor d’un tractor trencant el silenci solemne de les migdiades. L’estiu és sentir una calor irreal que t’asfixia amb una crueltat tan física que té un punt de metafísic. És quan més es viatja i no se m’acut una estació de l’any menys idònia per fer-ho. El món és més hostil quan el veus il·luminat amb la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Temps de butllofes als peus. Olor de clor i aftersun. L’estiu és creuar el desert de París, Texas cada cop que se surt de casa; una invasió subtil de mosques. Sant Jordi és el contrari. És la primavera esquitxant amb roselles un horitzó verd infinit. Les tardes eternes, l’alegria de viure. Un dia en què es regalen llibres i roses et retorna la fe en la humanitat. I encara que el calendari no el pinti de color roig, és una jornada laborable en què ens organitzem per fer mitja festa. El triomf, efímer, de l’anarquia.

Enguany, però, es farà realitat la sinistra metàfora que li vaig sentir emprar al propietari d’un viver entrevistat a la televisió. “L’única sortida que veig a les roses que teníem preparades serà per fer corones de morts.” Semblava una boutade, però va fer curt, perquè ni tan sols se celebren vetlles ni funerals. Sant Jordi no serà, com era previsible. L’aposta de la Cambra del Llibre i el Gremi de Floristes és passar la festa al 23 de juliol, en plena canícula. Visualitzo el carrer Major a petar de gent i sento aquell calfred que et recorre l’esquena quan entres en un cotxe que ha estat hores aparcat al sol. I potser és perquè em cremo i se’m desfan les ales a l’apropar-me al sol que penso que el rellotge és l’invent més commovedor de la humanitat, perquè mesurar el temps és una quimera i aturar-lo, una inconsciència. L’intent èpic de fer girar l’engranatge que mou el món. Locke movent l’illa de Lost. No hi haurà un Sant Jordi de xancles que rellisquen en un peu suat, serà una altra cosa. Un succedani necessari per salvar el sector.

I va arribar el Dia del Llibre. Quan ens expliquen una història atroç viscuda en primera persona tendim a pensar que nosaltres no podríem passar per aquell trasbals físic o emocional. Fals. El llindar del dolor és com un d’aquells xiclets que recomanaven nou de cada deu dentistes —el desè vetllava pel negoci. La nostra capacitat d’adaptació té la flexibilitat de Simone Biles. Quaranta dies i seguim com el jonc del Dúo Dinámico, resistint dempeus, com podem. O potser és que quan la vida es complica recordem que l’alternativa és pitjor. I t’acabes acostumant a tot. Fins al 23 d'abril. No sabíem que trobaríem a faltar tant Sant Jordi fins que ens el van prendre. Amb les imatges dels carrers buits ja hi comptàvem, però els balcons guarnits em van commoure. Era la constatació que ja no podrem mesurar la vida en primaveres, perquè sempre ens en faltarà una.

Ens volem creure la mentida que la diada es pot moure de data, aquella certesa amb què li diem a una criatura espantada que per més fosca que sigui la nit, l’endemà sortirà el sol. I així serà, i veurem les escates de drac al terra, amb els pètals de les roses que no es van regalar. I admetrem que ens sentirem una mica princesa bleda, que res no pot fer contra el monstre microscòpic que atemoreix la població. I esperarem Sant Jordi com qui espera Godot. Perquè tornarà, com les orenetes de Bécquer, i ens endinsarem al cau del conill que et porta al país de les meravelles. O, el que és el mateix, obrirem un llibre que encara no sabem que existeix i farem cap a un món que recorrerem la resta de la nostra vida. No hi ha res més trist que tancar un llibre quan ja en formes part. El Sant Jordi que va morir García Márquez vaig rememorar l’escena en què el capità del vaixell amb bandera del còlera que passeja l’amor clandestí de Florentino Ariza i Fermina Daza fa la pregunta que jo també em faig quan un autor obra el miracle de fer-te sentir part del seu univers literari i et negues a abandonar el llibre: “¿Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo?”. Florentino Ariza tenia la resposta preparada des de feia més de cinquanta anys: “Toda la vida”. Contra això, cap bitxo pot. Encara que portem la bandera groga del còlera seguim navegant, seguim llegint.

Anna Sàez Mateu

Text a partir d'articles publicats al diari Segre el 17-4-2020 i el 24-4-2020