La pandèmia com a experiència humana
18/05/2020
l’edat mitjana, l'epidèmia, la pesta, era tinguda per una plaga, un autèntic flagell que marcava, de manera inesperada i fatal, un gran nombre de persones. Sovint era considerada fruit, no pas d'una transmissió patògena directa entre individus, sinó d'un càstig diví; de la intervenció d’éssers sobrenaturals, d’influències astrals, d'anomalies atmosfèriques, d’exhalacions terrestres, d'aliments infectats, d'aigua pol·luïda, o bé de la roba bruta. Aquell aire corromput per raons climàtiques, però també per emanacions de cadàvers i d'excrements, apareixia com el principal agent de la propagació i de l'esclat col·lectiu del contagi, de la infecció. Aquest model interpretatiu de causes antecedents està fixat, en general, a partir del relat clàssic de la “pesta d’Atenes” de Tucídides i també de les plagues veterotestamentàries.
L'Europa medieval està profundament marcada per dues pandèmies de pesta. La primera, associada al nom de l'emperador Justinià (entre el 541 i el 767, i tindrà 15 “episodis”); la segona, la “gran pesta”, que més tard rebrà la denominació de “pesta negra”, apareixerà l'any 1347 i no desapareixerà fins l’any 1722, a Marsella. Altres patologies també es mostren despietades: la verola, que causaria la mort d'Hug Capet, la disenteria, que afecta especialment els infants al segle VI i IX i que també afecta les tropes angleses prop d’Azincourt (1415). Formes de tuberculosi òssia i pulmonar es difonen a partir d'una soca bovina de la vall del Po fins al nord d'Europa al segle XIII. El tifus, causa de la mort de sant Lluís, i el tracoma afecten més particularment els exèrcits croats en els seus llargs periples.
L’impacte generat d’aquestes epidèmies (a les quals també hi podríem afegir el d’altres malalties endèmiques per definició, com ara la lepra) afecta, de ple, comportaments religiosos, socials i culturals, així com també, evidentment, la demografia, l’economia, la política o la medicina. Tot això ens evocaria, fortament, la persistent visió de l’edat mitjana com un període terriblement fosc, tot i que l’època moderna tampoc no restarà aliena a molts d’aquests aspectes.
Fem un salt endavant i preguntem-nos com era la situació a Florència al s. XVII. Henderson, en el seu llibre Florence Under Siege, ens parla, per exemple, de com s’establien cordons sanitaris. Ja hem dit que el contagi s’atribuïa a l’aire corromput; la malaltia s’encomanava per l'alè i pel tacte. Així doncs, es van extremar les condicions higièniques relacionades amb les tasques de les carnisseries, la roba de llit, els residus humans, els fems, els captaires, les prostitutes i els jueus. A la primavera del 1630 es van endegar iniciatives per ajudar els pobres a sobreviure, als quals els patricis els aportaren generoses almoines.
Finalment, la pesta va arribar el setembre del 1630: es va establir la quarantena, així com mecanismes per fer arribar aliments a aquells que ho necessitessin. Els monestirs i les viles van convertir-se en espais d’aïllament, en llatzerets. Es tractava d’un sistema ben coordinat, amb personal mèdic i religiós. El suport de la família, dels amics i dels veïns també va ser molt important. I també, evidentment, van haver-hi dificultats; fruit de la mala situació financera, de la frustració, la criminalitat es va incrementar. Henderson ens descriu la reacció a la pesta com una intensificació de la vida ordinària: més neteja, més estigmatització dels pobres, més oracions i més gràcies.
Deia Marc Tul·li Ciceró que la historia és testis temporum lux veritatis vita memoriae magistra vitae nuntia vetustatis. Som les persones bons alumnes d’aquesta mestra sàvia?
Certament, aquesta epidèmia del Covid-19 no és la primera de la història ni, malauradament, tampoc no serà l’última. Recuperem incerteses profundes, pors ancestrals i correm el risc de paralitzar-nos, de caure en la inacció...; i ara més que mai és necessària l’acció que neix de la solidaritat, de l’originalitat, de l’adaptació màxima. Són també dies en què sovintegen arreu les citacions que ens remeten Giovanni Bocaccio, Daniel Defoe, Albert Camus, però, també, Mary Shelley, les quals ens inviten a rellegir els seus Journals of Sorrow, per exemple.
I, un cop hem escoltat les veus del passat, podem preguntar-nos sobre el futur. Què canviarà? I si no canvien tantes coses com imaginem, i si no aprenem de tot allò que estem vivint aquí i ara? I si la història ja no és la nostra mestra? Aquest seria el gran perill. Els temps de crisi són conjuntures d’aprenentatge forçós, però, la memòria, l'oblit, la ignorància o, fins i tot, la més grollera manipulació..., quin paper jugaran? Com analitzaran els historiadors i els antropòlegs aquesta pandèmia mundial dins de 100 o 200 anys? Haurem sabut estar, cadascú de nosaltres, a l’alçada? No podem fer pas història- ficció, haurem de deixar que la història es desplegui, però sí que podem, clar és, girar la vista enrere.
Thomas Hobbes deia, en el seu Leviatan, que hem d’escollir entre llibertat i seguretat. Algú dirà que la llibertat és bona, però la seguretat és millor quan l’alternativa és un risc constant de mort. Ara bé, fins a quin punt s’ha de deixar fer als governs? Ens poden vigilar massivament? Això significarà viure en un futur orwellià? Potser també ens caldria reivindicar un cert estoïcisme i recuperar Epictet: centrem-nos en allò que puguem controlar: el nostre comportament davant d’aquesta situació que ens desafia i interpel·la.
Fins ara, el focus del debat polític sobre el coronavirus ha estat gairebé exclusivament sobre les dimensions de la salut pública d'aquesta pandèmia, afegint-hi també la crisi econòmica i social que se’n deriva. Però, no podem pas negligir tota una altra història de desconcert, de patiments i d’angoixes profundes. Sens dubte que, a la llarga, serà la ciència i la medicina les que ens salvaran, i potser també les mesures econòmiques que prendran els governs. No obstant tot, a curt i mitjà termini, més enllà de governs, de medicina i de ciència, el que ens resguardarà serà el mateix que va protegir els nostres avantpassats: el seu comportament, la seva consciència i la seva solidaritat. I tant de bo aquests esdevinguin actituds permanents i no actes heroics ocasionals, perquè com va escriure Albert Camus: le bacille de la peste ne meurt ni ne disparaît jamais.
Núria Farré
L'Europa medieval està profundament marcada per dues pandèmies de pesta. La primera, associada al nom de l'emperador Justinià (entre el 541 i el 767, i tindrà 15 “episodis”); la segona, la “gran pesta”, que més tard rebrà la denominació de “pesta negra”, apareixerà l'any 1347 i no desapareixerà fins l’any 1722, a Marsella. Altres patologies també es mostren despietades: la verola, que causaria la mort d'Hug Capet, la disenteria, que afecta especialment els infants al segle VI i IX i que també afecta les tropes angleses prop d’Azincourt (1415). Formes de tuberculosi òssia i pulmonar es difonen a partir d'una soca bovina de la vall del Po fins al nord d'Europa al segle XIII. El tifus, causa de la mort de sant Lluís, i el tracoma afecten més particularment els exèrcits croats en els seus llargs periples.
L’impacte generat d’aquestes epidèmies (a les quals també hi podríem afegir el d’altres malalties endèmiques per definició, com ara la lepra) afecta, de ple, comportaments religiosos, socials i culturals, així com també, evidentment, la demografia, l’economia, la política o la medicina. Tot això ens evocaria, fortament, la persistent visió de l’edat mitjana com un període terriblement fosc, tot i que l’època moderna tampoc no restarà aliena a molts d’aquests aspectes.
Fem un salt endavant i preguntem-nos com era la situació a Florència al s. XVII. Henderson, en el seu llibre Florence Under Siege, ens parla, per exemple, de com s’establien cordons sanitaris. Ja hem dit que el contagi s’atribuïa a l’aire corromput; la malaltia s’encomanava per l'alè i pel tacte. Així doncs, es van extremar les condicions higièniques relacionades amb les tasques de les carnisseries, la roba de llit, els residus humans, els fems, els captaires, les prostitutes i els jueus. A la primavera del 1630 es van endegar iniciatives per ajudar els pobres a sobreviure, als quals els patricis els aportaren generoses almoines.
Finalment, la pesta va arribar el setembre del 1630: es va establir la quarantena, així com mecanismes per fer arribar aliments a aquells que ho necessitessin. Els monestirs i les viles van convertir-se en espais d’aïllament, en llatzerets. Es tractava d’un sistema ben coordinat, amb personal mèdic i religiós. El suport de la família, dels amics i dels veïns també va ser molt important. I també, evidentment, van haver-hi dificultats; fruit de la mala situació financera, de la frustració, la criminalitat es va incrementar. Henderson ens descriu la reacció a la pesta com una intensificació de la vida ordinària: més neteja, més estigmatització dels pobres, més oracions i més gràcies.
Deia Marc Tul·li Ciceró que la historia és testis temporum lux veritatis vita memoriae magistra vitae nuntia vetustatis. Som les persones bons alumnes d’aquesta mestra sàvia?
Certament, aquesta epidèmia del Covid-19 no és la primera de la història ni, malauradament, tampoc no serà l’última. Recuperem incerteses profundes, pors ancestrals i correm el risc de paralitzar-nos, de caure en la inacció...; i ara més que mai és necessària l’acció que neix de la solidaritat, de l’originalitat, de l’adaptació màxima. Són també dies en què sovintegen arreu les citacions que ens remeten Giovanni Bocaccio, Daniel Defoe, Albert Camus, però, també, Mary Shelley, les quals ens inviten a rellegir els seus Journals of Sorrow, per exemple.
I, un cop hem escoltat les veus del passat, podem preguntar-nos sobre el futur. Què canviarà? I si no canvien tantes coses com imaginem, i si no aprenem de tot allò que estem vivint aquí i ara? I si la història ja no és la nostra mestra? Aquest seria el gran perill. Els temps de crisi són conjuntures d’aprenentatge forçós, però, la memòria, l'oblit, la ignorància o, fins i tot, la més grollera manipulació..., quin paper jugaran? Com analitzaran els historiadors i els antropòlegs aquesta pandèmia mundial dins de 100 o 200 anys? Haurem sabut estar, cadascú de nosaltres, a l’alçada? No podem fer pas història- ficció, haurem de deixar que la història es desplegui, però sí que podem, clar és, girar la vista enrere.
Thomas Hobbes deia, en el seu Leviatan, que hem d’escollir entre llibertat i seguretat. Algú dirà que la llibertat és bona, però la seguretat és millor quan l’alternativa és un risc constant de mort. Ara bé, fins a quin punt s’ha de deixar fer als governs? Ens poden vigilar massivament? Això significarà viure en un futur orwellià? Potser també ens caldria reivindicar un cert estoïcisme i recuperar Epictet: centrem-nos en allò que puguem controlar: el nostre comportament davant d’aquesta situació que ens desafia i interpel·la.
Fins ara, el focus del debat polític sobre el coronavirus ha estat gairebé exclusivament sobre les dimensions de la salut pública d'aquesta pandèmia, afegint-hi també la crisi econòmica i social que se’n deriva. Però, no podem pas negligir tota una altra història de desconcert, de patiments i d’angoixes profundes. Sens dubte que, a la llarga, serà la ciència i la medicina les que ens salvaran, i potser també les mesures econòmiques que prendran els governs. No obstant tot, a curt i mitjà termini, més enllà de governs, de medicina i de ciència, el que ens resguardarà serà el mateix que va protegir els nostres avantpassats: el seu comportament, la seva consciència i la seva solidaritat. I tant de bo aquests esdevinguin actituds permanents i no actes heroics ocasionals, perquè com va escriure Albert Camus: le bacille de la peste ne meurt ni ne disparaît jamais.
Núria Farré