INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS Administracions públiques Lleida Lleida
Covid 19 / Pensem-hi

L'AVORRIMENT

09/05/2020
Forçats al confinament per la pandèmia, des dels diversos mitjans de comunicació, amb encomiable unanimitat, se’ns vol estalviar la desagradable, a cops insuportable, experiència de l’avorriment. Se’ns proposa que cuinem, i quins plats; se’ns encomana l’educació dels nostres fills reclosos, i se’ns en recomana, consegüentment, les estratègies pedagògiques; se’ns ofereix incomptables aplicacions de mòbil per aprendre idiomes, o per tenir cura de la salut, o per entretenir-se. No obstant això, la constància de la insistència a favor de la diversió, només informa de l’actualitat, fantasmal o real, del seu oposat; però, com si d’una excepció o d’una anormalitat es tractés.

Al contrari, aquesta emergència extraordinària i heretge de l’avorriment, en realitat és velada permanència. Quan treballem en el nostre ofici, o estudiem per al nostre futur, o quan fem esport i tenim cura del nostre cos, o quan juguem al casino o a la petanca; en definitiva, quan estem divertits, una ombra d’avorriment plana sobre la nostra activitat, sobre qualsevol activitat que puguem fer. Perquè l’absolutesa no és la nostra condició, la màxima diversió no està absenta d’un mínim avorriment; i, a la inversa, el més intolerable dels avorriments no deixa de coexistir amb alguna raquítica ocupació, com bellugar els dits de les mans, rinxolar-se un floc de cabells, o canviar contínuament el canal de la televisió, sense que ens plagui cap programa, prement sense parar el botó del comandament a distància.

Divertits molt o poc, per tant, l’avorriment és un malestar que, correlativament amb més o menys intensitat, sempre ens acompanya. Implica una separació, una distància, una discontinuïtat; i, com a malestar, una discrepància i una dissidència: estem disconformes amb nosaltres mateixos, sigui allò que sigui que fem. No es tracta d’una conformitat oculta encara pendent i que hauria d’acomplir-se, com un remordiment; sinó d’un moment coetani i antitètic de qualsevol possible conformitat que mantinguem o que ens proposem. Simplement, l’avorriment certifica la nostra exterioritat, la nostra estrangeria o forania, respecte de qualsevol activitat i en qualsevol moment.

Deslliurant-nos íntimament de la necessitat, l’avorriment compareix també com l’experiència enutjosa de la nostra llibertat. Ni en una cadena de muntatge, ni en el més estricte dels exèrcits, l’ésser humà no pot concebre’s com l’engranatge de cap màquina ni com l’anella de cap cadena, perquè l’efectivitat o la cohesió depenen de la seva voluntat; dit d’una altra manera, tot allò que som i tot allò que ens envolta, adquireix, finalment, la solidesa o la fragilitat de la nostra elecció. Per això, la bondat del món o la seva perfídia no ens és mai aliena; per això, no som mai innocents, ni tan sols de la nostra innocència. Per això, sempre pilots en la nau de la nostra vida, ningú no es pot considerar passatger acomodat o excusat.

Avorrits, malgrat tantes suggestions i sol·licitacions. Avorrits, no perquè estiguem reclosos entre les quatre parets de casa nostra, ni perquè les possibilitats de diversió s’hagin reduït dràsticament; sinó perquè una epidèmia inesperada i cruel ha tornat impossibles els vells compromisos, l’antiga diversió. Com que res no és allò que era, entre nosaltres i allò que solíem, s’ha instal·lat una cerca de desinterès, d’apatia, de desgana, d’abúlia, d’indolència; i l’obligació, tants cops menystinguda, a voltes oblidada, de la nostra llibertat. I, així, avorrits, ens qüestionem les nostres maneres de ser, el món en què vivim, i com hi actuem; humans sobretot, i, de vegades, contra tot, finalment definim i redefinim allò que volem, des de l’avorriment.
 

Josep Maria Porta