INSTITUT D'ESTUDIS ILERDENCS Administracions públiques Lleida Lleida
Covid-19

Diagnòstic de la COVID-19: per a què serveixen els diferents tipus de tests

28/04/2020
El diagnòstic dels símptomes clínics del malalt és sempre el primer i principal criteri per enfrontar el tractament de la malaltia. Però en el cas de les malalties infeccioses, com en altres tipus de malalties, les proves o tests de laboratori permetran confirmar (o no) el diagnòstic clínic i afegir informació valuosa de cara al tractament. És més, aquests tests de laboratori poden ser de gran utilitat en les fases preclíniques asimptomàtiques, i també en les postclíniques, quan els símptomes han desaparegut. 

En el cas de la COVID-19 es parla molt als mitjans de comunicació i a les xarxes socials dels tests de laboratori, però de vegades amb molta confusió sobre la seva terminologia,  sobre els seus objectius i sobre la seva utilitat, la qual cosa contribueix a una mala informació sobre aquesta malaltia infecciosa i el virus que la causa, el SARS-CoV-2. El primer factor a considerar en el diagnòstic d’una malaltia infecciosa és l’especificitat i la sensibilitat del test en qüestió. Un test haurà de ser el més específic possible, és a dir, haurà de detectar com a positives només les mostres que continguin el patogen que busquem, no altres mostres que no el continguin o que continguin altres microorganismes que no siguin el focus de la nostra cerca. Si no és així, ens trobarem amb falsos positius. No sembla que la manca d’especificitat sigui un greu problema en els tests per la COVID-19. Però un test ha de ser també el més sensible possible, és a dir, ha de ser capaç de detectar el patogen en totes o el màxim possible de les mostres on el patogen hi és. Idealment, la sensibilitat hauria d’apropar-se al 100%, ja que si no és així, tindrem falsos negatius. I aquí és on poden haver-hi problemes amb els tests de la COVID-19. Expliquem a continuació els dos (o tres) tipus de tests que s’estan utilitzant de manera significativa davant aquesta pandèmia.

El test de la PCR suposa agafar una mostra generalment de la nasofaringe de la persona, tractar-la per extreure l’àcid nucleic (ARN) del virus present a la mostra i llavors amplificar el nombre de molècules d’ARN fins a poder veure-les en el laboratori utilitzant uns aparells especials. El procés complert dura unes 4-5 hores, i la tècnica té una sensibilitat del 70 al 90%. Això està prou bé, però ha de quedar clar que si la quantitat de virus presents a la mostra és molt baixa –cosa que pot passar durant els dos o tres primers dies de la infecció- no els podrem detectar. Tampoc els detectarem, òbviament, quan ja no hi siguin, és a dir, en les persones curades. Per tant, la tècnica no serveix per fer una foto a posteriori sobre el nombre de persones de la població que han passat la infecció, sinó que serveix per mostrar si una persona està infectada en el moment del test i per prendre les mesures que calgui.

Hi ha una prova ràpida (que es pot llegir en pocs minuts), anomenada correntment ‘test d’antígens’, que també va dirigida a diagnosticar persones que estan patint activament en el moment de la prova la infecció pel virus, però que no detecta l’ARN del virus, sino una proteïna del seu embolcall. Però la seva baixa sensibilitat (menys del 50%) el fa poc útil, a la pràctica.

El tercer tipus de test permet també una lectura ràpida dels resultats, sense necessitat d’un equipament sofisticat i costós. Es tracta de l’anomenat ‘test d’anticossos’, perquè el que detecten són els anticossos (altrament dits immunoglobulines) que el nostre organisme sintetitza en resposta a la infecció pel virus. A aquest procés de defensa natural li diem ‘resposta immune’ i pot ser diferent depenent de l’agent infecciós. La presència d’anticossos en la nostra sang és, doncs, un indicador de la infecció. En el cas concret dels coronavirus com el SARS-CoV-2, cap al dia 4-5 de la infecció comencen a aparèixer els anticossos de tipus IgM contra el virus, que duraran aproximadament fins a la desaparició del virus del nostre organisme. Cap al dia 8-10 de la infecció apareixen un segon tipus d’anticossos, les IgG, que poden durar un llarg temps després de desaparèixer el virus (en el cas de la infecció pel SARS-CoV-2 no sabem quan, però poden ser mesos o fins i tot anys) i que, per tant, ens podran indicar que un individu ha estat en contacte amb el virus, encara que no sapiguem quant de temps en fa, d’això. Aquests tests d’anticossos tenen sensibilitat alta, fins i tot propera al 100%, i son útils per fer la foto de l’estat immunològic d’una població d’individus (quanta gent ha estat en contacte amb el virus), és a dir, tenen gran interès en estudis epidemiològics. Poder discriminar entre si és positiu per anticossos IgM o IgG encara dona més valor al test. Però ha de quedar clar que el fet que una persona doni positiu per aquest test no indica si la infecció és encara activa o ja no (caldria repetir la prova de manera successiva en dies posteriors). En tot cas, el resultat positiu pot suggerir que la persona estigui protegida davant una posterior infecció. Però utilitzem el verb ‘suggerir’, no ‘assegurar’, perquè a hores d’ara no sabem quin nivell d’anticossos es necessita per protegir davant una nova infecció pel mateix virus SARS-CoV-2, ni tampoc la velocitat amb la qual els nivells d’aquests anticossos cauran amb el pas del temps fins a deixar de tenir paper protector. 

Ara ja sabem molt sobre la infecció pel SARS-CoV-2 i la resposta immune davant la infecció. A mesura que acumulem més informació sobre la biologia d’aquests processos, podrem interpretar millor els resultats, tant de la prova de PCR com del test d’anticossos, per poder respondre millor a la infecció en benefici dels pacients i de la població en el seu conjunt.

 
TITULARS:

Els diferents tests de diagnòstic de la COVID-19 donen informació diferent davant la infecció i, per tant, ens ajuden de manera diferent.

Els tests de PCR detecten l’existència d’infecció activa pel virus SARS-CoV-2 en la persona que dona positiu i, per tant, permeten iniciar el tractament i evitar la transmissió a altres persones.

Els tests d’anticossos permeten determinar l’existència d’un contacte probablement previ amb el virus per part de la persona que dona positiu, i poden suggerir un estat de protecció davant una infecció futura.