Les vacunes contra la Covid-19: quin és l’estat actual i les perspectives?

09/12/2020
Segons un document de l’Organització Mundial de la Salut del dia 2 de desembre, actualment hi ha 51 possibles vacunes contra la Covid-19 ja en la fase clínica dels estudis (és a dir, s’estan provant en humans) i 163 en fase preclínica (s’estan estudiant en cultius cel·lulars i/o en animals d’experimentació abans de passar a la fase clínica). De les 51 primeres, 13 són en fase 3, és a dir, una vegada se n’ha comprovat i demostrat la seguretat en un ampli nombre de persones, se n’està comprovant l’efectivitat davant les infeccions naturals pel SARS-CoV-2. Entre aquestes darreres hi ha les vacunes de BioNTech/Pfizer i de Moderna, i també la d’AstraZeneca/Universitat d’Oxford, totes en les fases finals d’avaluació, a càrrec de les respectives agències del medicament d’Europa i els Estats Units. ¿Això significa que les vacunes amb un desenvolupament més retardat tenen poques possibilitats d’arribar a ser utilitzades? La resposta és no necessàriament, sempre que es demostri —és clar— que són segures i eficaces. Justificar aquesta resposta requereix parlar una mica més de les vacunes amb un desenvolupament més avançat i de les característiques que ha de tenir una vacuna per ser el més eficaç possible.

Les vacunes de BioNTech/Pfizer i de Moderna són vacunes d’ARN. Això vol dir que s’injecta a la persona una molècula d’àcid nucleic (ARN) que porta la informació a fi que les seves pròpies cèl·lules sintetitzin una proteïna del virus, la qual actuarà com a antigen, que induirà en la persona una resposta immune (anticossos) que exercirà un paper protector enfront de la infecció natural. La vacuna d’AstraZeneca/Oxford està constituïda per un virus que infecta de manera natural ximpanzés, però que no pot replicar-se en el nostre organisme, i que s’ha modificat perquè expressi una proteïna del SARS-CoV-2 que actuarà com a antigen inductor de resposta immune protectora. De fet, la proteïna del SARS-CoV-2 que expressa aquest virus és la mateixa que sintetitzen les nostres cèl·lules amb les dues vacunes d’ARN esmentades. Tres vacunes més que igualment es troben en la fase 3 del desenvolupament, entre les quals hi ha la russa Sputnik V i la de Jansen Pharmaceutica, també es basen en virus que no es poden multiplicar en el nostre organisme, però que expressen la proteïna del SARS-CoV2 (aquestes vacunes s’anomenen vacunes de vector). Quatre vacunes més també en fase 3 estan directament constituïdes per partícules del virus SARS-CoV-2, les quals, però, han estat totalment inactivades per mètodes químics a fi que no es puguin multiplicar en el nostre organisme. En resum, la incapacitat que el component de la vacuna es multipliqui dins nostre en disminueix el risc d’efectes secundaris i n’augmenta la seguretat, això sí, amb la contrapartida que no reprodueix fidelment el que seria una infecció natural causada per l’agent infecciós i, en conseqüència, veu disminuïda la seva capacitat per induir anticossos neutralitzadors del virus dins el nostre organisme. És per això, entre altres raons, que aquestes vacunes necessiten dues dosis per amplificar la seva acció protectora.

Un altre aspecte important pel que fa a l’efectivitat de les vacunes és la durada de la seva acció protectora, o sigui, de la resposta immune que indueixen. És clar que, a hores d’ara, no podem saber aquesta dada, ni quant a les potencials vacunes ni tan sols quant a la immunitat natural provocada per una infecció natural pel SARS-CoV-2. Això és així simplement perquè no ha transcorregut suficient temps des que es va caracteritzar el virus i es van produir les primeres infeccions naturals. I encara més, doncs, si ens referim a les vacunes, que es van començar a provar en voluntaris fa uns pocs mesos. Si ens fixem en el que passa o ha passat amb altres membres de la família dels coronavirus que també causen infeccions en humans, les conclusions que en podem treure no són totalment segures. Així, la immunitat conferida per dos coronavirus altament virulents com són els causants del SARS (anys 2012 i 2013) i el MERS (des del 2017 i fins a l’actualitat, encara que amb una baixa transmissibilitat) pot durar alguns anys. En canvi, la immunitat conferida pels cinc coronavirus causants d’entre el 15 i el 30% dels constipats comuns en humans sembla menys forta i duradora, per bé que la seva contribució és prou important perquè la simptomatologia de la infecció sigui, en general, lleu. Dit això, quan, referint-nos a la immunitat conferida per una infecció natural o una vacuna, pensem exclusivament en els anticossos protectors (molècules d’immunoglobulines), estem fent un exercici de simplificació. La resposta immune és bastant més complexa, i consta de dues branques: la que anomenem immunitat humoral, que és la controlada per anticossos produïts per una subpoblació de limfòcits B de la sang, i la immunitat cel·lular, controlada per una subpoblació de limfòcits T, que atacarà i destruirà les cèl·lules infectades pel mateix virus i, per tant, també neutralitzarà el virus, i en paral·lel, per un altra subpoblació de limfòcits T, que potenciarà la capacitat dels limfòcits B per produir anticossos neutralitzadors del virus. S’estableix així una xarxa complexa d’interaccions que té com a objectiu protegir el nostre organisme de l’agent infecciós i que, simplificant, anomenem resposta immune. És més, una vegada desaparegudes, amb el temps, les immunoglobulines protectores, es poden mantenir en el nostre organisme cèl·lules de memòria (en realitat, limfòcits B i T de memòria) que, quan de nou contactin amb l’antigen infecciós, organitzaran ràpidament una resposta immune de defensa. Per tant, en absència d’anticossos a la sang, el nostre organisme es pot mantenir protegit gràcies a aquestes cèl·lules de memòria induïdes per la infecció natural o, si és el cas, per la vacuna.

Un altre aspecte que cal considerar quant a les vacunes és si confereixen només una resposta protectora en la persona vacunada o si, addicionalment, redueixen o eliminen la transmissibilitat del virus des de la persona vacunada que és infectada cap a una persona sana. És clar que, per assolir una immunitat de grup (o poblacional) efectiva, és necessari que la vacuna neutralitzi també la capacitat de transmissió del virus. Perquè això passi en el cas d’un virus que afecta les vies respiratòries superiors com el SARS-CoV-2, cal que el virus activi les cèl·lules immunitàries in situ, és a dir, en les mateixes mucoses respiratòries, allà on el virus es multiplica inicialment i des d’on es pot transmetre a altres persones. Aquest és un altre aspecte encara no caracteritzat en les vacunes més avançades contra la Covid-19.

En resum, i a manca dels informes definitius de les agències del medicament, les vacunes en fase 3 sembla que són segures i que tenen una elevada capacitat de protecció davant les infeccions individuals, tot i que no sabem si al mateix nivell en totes les franges d’edat i en grups de risc. Això, per si sol, ja seria un avanç molt significatiu en la lluita contra l’actual pandèmia. Però hi ha interrogants, com els esmentats més amunt, que fan que encara no sapiguem quina serà la vacuna més eficaç (o les vacunes més eficaces) contra la Covid-19. I quan parlem d’eficàcia contra una malaltia poblacional com és una malaltia infecciosa, en què els propis actes no només tenen impacte sobre un mateix, sinó també sobre altres membres, propers i distants, de la població, hem de considerar l’eficàcia protectora individual (sobre nosaltres mateixos), però també l’eficàcia sobre altres membres de la població. Per tot plegat, es fa necessari continuar els estudis també amb altres vacunes en fases no tan avançades de desenvolupament.

Enric Herrero

Les vacunes contra la Covid-19 en fases avançades de desenvolupament obren perspectives per a un control eficaç de la pandèmia

Per optimitzar l’eficàcia d’una vacuna contra la Covid-19, cal conèixer-ne en detall la capacitat per induir els diferents components d’una resposta tan complexa com és la resposta immune