El retorn a la irracionalitat

24/05/2020

Abans del descobriment dels microorganismes, la ignorància sobre les causes de les patologies i dels mecanismes de contagi, així com les interpretacions màgiques i els remeis erronis, feia que la mort per malaltia o en el curs d’una epidèmia fos un esdeveniment dolorós, però, en cap cas, inesperat. La defunció era una contingència, on no era possible identificar culpables, a banda de la voluntat divina, per més que sovint la causa de l’òbit fos el propi tractament.         

Gràcies a la ciència i la tecnologia, les darreres generacions dels països desenvolupats hem crescut en un món caracteritzat per una falsa percepció de seguretat. Polsem l’interruptor i s'encén el llum; obrim una aixeta i surt aigua potable; ens lliurem dels residus amb gestos simples, com estirar la cadena o baixar les escombraries; ens comuniquem de manera instantània amb qualsevol persona del món sense necessitat de moure’ns de casa. Si el que volem és viatjar, ho podem fer ràpid, a un preu assequible i amb garantia de tornar sans i estalvis. I, si ens posem malalts, hi ha al nostre costat un sistema científic i sanitari que ens dona explicacions i, el que és més important, solucions per evadir la mort.

Només fa un segle, tot això no existia, o tot just començava. Gràcies a aquesta percepció de seguretat hem arribat a creure’ns, a efectes pràctics, invulnerables als atacs de la natura. Sabem que no som immortals i coneixem els perills, però confiem que els ressorts d'autodefensa de la societat són tan poderosos que trobaran solució a qualsevol problema i exigim que així sigui. I quan alguna cosa falla, sempre cerquem culpables. Davant  de la contingència, ni que sigui la caiguda d’un meteorit, sempre trobarem un culpable extern identificable.  

El principal efecte del coronavirus, més que les conseqüències sanitàries —hi ha memòria històrica sobre pandèmies més virulentes— possiblement hagi estat el trencament d’aquesta percepció general de seguretat. I, en la cerca dels culpables, no hem hagut d’investigar gaire: els mitjans de comunicació i les xarxes ens han ofert, en safata de plata, els polítics, incapaços de preveure i gestionar les catàstrofes; els científics, que no en sabien prou i no ens van avisar a temps; les corporacions sanitàries i farmacèutiques, que tenien interessos ocults; i també la 5G, els chemtrails, els xinesos, els jueus, els templers, Microsoft i molts més.

És, en aquest brou, on troben ressò els nous salvadors: gurus, “experts” pseudocientífics, propagadors de notícies falses, predicadors de diverses religions, influencers de les xarxes socials i, fins i tot, caps d’Estat. Mentre milers de científics treballen contra el rellotge per entendre el que està passant i cercar una vacuna o un antivíric eficaç, uns quants il·luminats, amb milions de seguidors i de difusors involuntaris, ens mostren les presumptes veritats que una espècie de conspiració universal ens ha ocultat fins ara. I qualsevol disbarat es pot imposar sobre l’evidència científica, i, fins i tot, penetrar les institucions polítiques, si aconsegueix un nombre suficient d’adeptes o de creients. Si això continua així, és molt possible que el principal efecte de la covid-19 sigui el retorn a la irracionalitat medieval. En la lluita contra la pandèmia, tan importants com les mesures sanitàries són l’educació i la divulgació científica.