Humanitzar l’Educació
03/06/2020
En aquests temps de retorn a la feina dels adults i de reobertura de centres escolars va sonant molt la conciliació de les famílies. I aquest és un tema força seriós com per mirar cap a l’escola tan sols com a espai contenidor de criatures i de sabers.
El que ha posat en evidència aquesta crisi ha estat el fracàs del model de societat en què només compten els que produeixen: els nens a l’escola i, per complementar-los l’horari, activitats extraescolars; i els avis, a la residència. Tenir cura dels que estimem no està valorat. Espanya encara es distingeix per disposar d’unes franges horàries franquistes, elaborades per poder fer “pluriempleo” a l’època del “desarrollismo”. Seguim amb unes jornades llarguíssimes que no afavoreixen la producció i s’estenen a la d’obertura de les botigues. Des del 2004 fins al 2008, es van fer diverses reunions per reformar els horaris dels espanyols, però a dia d’avui encara no s’ha generat res. Hi havia la pressió dels empresaris, i, com a excusa, teníem un clima calorós; a Itàlia hi ha un ambient semblant: a les 17 h tots a casa. Per això, les paraules de la vicepresidenta, Carmen Calvo, van ser una crida a plantejar-nos novament aquestes qüestions horàries: “Rehumanitzar els països rics, que a vegades portem vides poc felices, poc agradables. Amb altres horaris, podríem tenir els nostres pares a casa i cuidar millor els nostres fills. No és més progrés tenir més coses, sinó estar millor”.
La societat ha seccionat la família. Com que hem de treballar molt per adquirir tot allò que sembla que ens dona la felicitat, hem invertit els valors i portem els padrins a la residència perquè no els podem cuidar, quan ells ja han arribat a la saviesa amb l’experiència i les seves vivències; i ens podrien cuidar als adults i als infants. I la canalla, a l’escola, que, a més, ha d’omplir totes les hores amb activitats fins que nosaltres puguem tornar a casa. Els nens fan jornades de gent gran, i els padrins, d’infants. Zygmunt Bauman, tot parlant de l’art de la vida, ens recorda que la meitat dels béns fonamentals per a la felicitat humana no tenen preu de mercat i no es venen a les botigues. L’amor i l’amistat no els trobarem en un centre comercial, tampoc els plaers de la vida familiar i la satisfacció que produeix el fet de tenir cura de les persones estimades.
Molts progenitors argumenten la manca de temps, per no dedicar-se més als seus fills i filles, a la participació a l’escola... L’espiral consumista en què estem immersos demana més temps, com anar a comprar productes que no necessiten gaire esforç; gaudir amb un sol toc, sense preparació; adquirir regals per compensar la manca d’espai vivencial que els destinem, o el poc que els dediquem a la conversa... Ara hem tingut una experiència vital important que ens ha de fer reflexionar: hem estat a casa, pares i fills, i suplir allò fonamental que els faltava: temps i botigues obertes.
I també hem viscut l’experiència d’alguns casos amb morts que no s’han pogut acompanyar. La crua realitat ens ha fet trontollar tant els fonaments emocionals com per identificar ara quina societat volem i les oportunitats d’aprenentatge permanent per millorar les vides de les persones que tenim contemplades a l’ODS 4: Educació de Qualitat.
La falta de convivència intergeneracional mena que als menuts els manqui referències culturals. Escorcollar la identitat a través dels que ens han precedit és una gran lliçó de vida que, en la seva absència, sovint fa que es trobi en logos, etiquetes, productes de moda, efímers, però que als joves els dona uns refugis de seguretat en aquest món tan incert.
La incertesa és l’hàbitat natural de la vida humana —recupero les paraules de Bauman. Com escapar-ne? Tornant als afectes i gestos propers, a aquests plaers de les històries del padrí, o ajudant la veïna. Considerant l’educació com un bé públic i universal.
Secció de Sociologia i Educació de l'Institut d’Estudis Ilerdencs
Lola Abelló, Ernest Caufapé, Clara López, Raül Manzano, Deli Miró, Miquel Sabaté
El que ha posat en evidència aquesta crisi ha estat el fracàs del model de societat en què només compten els que produeixen: els nens a l’escola i, per complementar-los l’horari, activitats extraescolars; i els avis, a la residència. Tenir cura dels que estimem no està valorat. Espanya encara es distingeix per disposar d’unes franges horàries franquistes, elaborades per poder fer “pluriempleo” a l’època del “desarrollismo”. Seguim amb unes jornades llarguíssimes que no afavoreixen la producció i s’estenen a la d’obertura de les botigues. Des del 2004 fins al 2008, es van fer diverses reunions per reformar els horaris dels espanyols, però a dia d’avui encara no s’ha generat res. Hi havia la pressió dels empresaris, i, com a excusa, teníem un clima calorós; a Itàlia hi ha un ambient semblant: a les 17 h tots a casa. Per això, les paraules de la vicepresidenta, Carmen Calvo, van ser una crida a plantejar-nos novament aquestes qüestions horàries: “Rehumanitzar els països rics, que a vegades portem vides poc felices, poc agradables. Amb altres horaris, podríem tenir els nostres pares a casa i cuidar millor els nostres fills. No és més progrés tenir més coses, sinó estar millor”.
La societat ha seccionat la família. Com que hem de treballar molt per adquirir tot allò que sembla que ens dona la felicitat, hem invertit els valors i portem els padrins a la residència perquè no els podem cuidar, quan ells ja han arribat a la saviesa amb l’experiència i les seves vivències; i ens podrien cuidar als adults i als infants. I la canalla, a l’escola, que, a més, ha d’omplir totes les hores amb activitats fins que nosaltres puguem tornar a casa. Els nens fan jornades de gent gran, i els padrins, d’infants. Zygmunt Bauman, tot parlant de l’art de la vida, ens recorda que la meitat dels béns fonamentals per a la felicitat humana no tenen preu de mercat i no es venen a les botigues. L’amor i l’amistat no els trobarem en un centre comercial, tampoc els plaers de la vida familiar i la satisfacció que produeix el fet de tenir cura de les persones estimades.
Molts progenitors argumenten la manca de temps, per no dedicar-se més als seus fills i filles, a la participació a l’escola... L’espiral consumista en què estem immersos demana més temps, com anar a comprar productes que no necessiten gaire esforç; gaudir amb un sol toc, sense preparació; adquirir regals per compensar la manca d’espai vivencial que els destinem, o el poc que els dediquem a la conversa... Ara hem tingut una experiència vital important que ens ha de fer reflexionar: hem estat a casa, pares i fills, i suplir allò fonamental que els faltava: temps i botigues obertes.
I també hem viscut l’experiència d’alguns casos amb morts que no s’han pogut acompanyar. La crua realitat ens ha fet trontollar tant els fonaments emocionals com per identificar ara quina societat volem i les oportunitats d’aprenentatge permanent per millorar les vides de les persones que tenim contemplades a l’ODS 4: Educació de Qualitat.
La falta de convivència intergeneracional mena que als menuts els manqui referències culturals. Escorcollar la identitat a través dels que ens han precedit és una gran lliçó de vida que, en la seva absència, sovint fa que es trobi en logos, etiquetes, productes de moda, efímers, però que als joves els dona uns refugis de seguretat en aquest món tan incert.
La incertesa és l’hàbitat natural de la vida humana —recupero les paraules de Bauman. Com escapar-ne? Tornant als afectes i gestos propers, a aquests plaers de les històries del padrí, o ajudant la veïna. Considerant l’educació com un bé públic i universal.
Secció de Sociologia i Educació de l'Institut d’Estudis Ilerdencs
Lola Abelló, Ernest Caufapé, Clara López, Raül Manzano, Deli Miró, Miquel Sabaté