Què hem après, aquests dos mesos?

11/06/2020
Revisant les notícies del dia 12 de març, ningú no era capaç d’imaginar el que viuríem els dos mesos següents. Llavors, ens miràvem de reüll les mesures que s’estaven prenent a altres països per frenar l’expansió de la Covid-19, amb el convenciment o l’esperança que no ens caldria arribar a aquells extrems, o que si hi arribàvem, seria per poc temps. Però, la realitat va ser ben diferent. 

Que lluny queda ara aquella data, en què s’anunciava la suspensió de les classes presencials en tots els nivells d’ensenyament. “Decisió totalment inèdita”, recull una notícia. “Una mesura extraordinària”, en destaca una segona. I és que, d’un dia per l’altre, el curs escolar es va capgirar. La mesura s’havia d’aplicar durant dues setmanes, però no es descartava prendre’n de més dràstiques. La consellera de Salut afegia, a més, que l’aturada de les classes no suposava que els nens i les nenes es quedessin confinats a casa. Ai, si haguéssim tingut una bola de vidre!

Com dèiem, el curs escolar es va haver de modificar. Sense temps per poder-nos planificar, el sistema educatiu va haver de fer front a una situació totalment desconeguda. L’alumnat deixava d’anar a l’escola: primer, per dues setmanes; després, per dues més, i, finalment, per tot el que restava de curs. Les preguntes i els neguits eren molts: i ara, què? Com seguirem el programa? Podrem acabar el temari? Passarem el curs acadèmic o l’haurem de repetir? Era evident que no ens podíem permetre perdre tres mesos; així que la maquinària es va activar. El professorat de tots els nivells ha fet un esforç titànic per adaptar tota la docència presencial a l’entorn virtual, en molts casos sense els recursos o els coneixements necessaris, amb situacions personals i de conciliació familiar que afegien una dificultat extra en aquesta tasca. La consigna era clara: les classes havien de continuar i s’havien de donar tots els continguts possibles.

En aquesta situació —més que mai— és quan s’ha fet palesa la dificultat d’aplicar un currículum competencial sense repensar profundament el model educatiu. Transformar l’educació no és simplement canviar un document marc per un altre: dir B on abans proposàvem A. Fa anys que les escoles caminen cap a un model d’ensenyament on el contingut no se situa en el centre del currículum, com es venia fent fins ara; on l’assoliment es mesurava en la quantitat de contingut adquirit i no en el com s’adquiria. Ara, l’educació ha de preparar els alumnes per donar respostes innovadores en una societat canviant i en evolució constant. Els nens han d’aprendre a pensar i actuar de manera integrada, tot considerant les interconnexions i interrelacions entre els aprenentatges. 

La situació viscuda aquests mesos, però, és molt lluny del que assenyala aquest petit fragment. El focus s’ha posat, novament, en el contingut. Ens hem obsessionat en acabar temaris, enviar exercicis, repensar exàmens i preparar classes virtuals sense saber ben bé quina utilitat tindria tot això. Les competències que semblaven ser la base de l’ensenyament han quedat diluïdes davant l’exigència de continuar amb una docència que feia els possibles per no deixar-se res al tinter. No cal buscar culpables, la urgència del moment no ens ha deixat marge de maniobra. Però, tornant a la citació d’abans, l’educació ha de preparar els alumnes per donar respostes innovadores en una societat canviant i en evolució constant. No ens equivocarem pas si afirmem que aquesta és una de les situacions més versàtils que viurà la nostra societat, i ens hauríem de qüestionar què han après nens i nenes durant aquests dos mesos. Millor dit, els ho hauríem de preguntar. La sensació que ens queda és que hem fet de tot excepte fomentar la iniciativa, la creativitat, l’esperit crític i el gust per aprendre, elements destacats del currículum. Sempre hi ha excepcions, és clar, però són això, singularitats. 

I ara, sense temps per poder reflexionar obertament sobre com hem d’abordar l’educació en aquesta “nova normalitat”, ja ens estan demanant que comencem a planificar el curs vinent. Algunes veus s’han alçat per defensar la continuïtat d’aquest model virtual, però la presencialitat és clau en l’ensenyament. Els infants no són màquines que podem omplir de continguts a conveniència: són persones amb la necessitat de jugar, de relacionar-se, de parlar i discutir amb els altres, de compartir estones de felicitat i també de tristor. I és en aquestes situacions, que només es poden donar de manera presencial, on es produeixen els aprenentatges més importants. 

El curs vinent, segurament, serà estrany, amb distanciament físic i concurrència encara important de la virtualitat. Però, tranquil·litzem-nos si un tema no es pot donar, i centrem-nos en potenciar els nous aprenentatges que ens està oferint una situació tan excepcional. 


Secció de Sociologia i Educació de l'Institut d’Estudis Ilerdencs

Lola Abelló, Ernest Caufapé, Clara López, Raül Manzano, Deli Miró i Miquel Sabaté